La Estrella 13

La Estrella 13, (Aldea y Padre, juntos)

Juan Vicente Piqueras.
Il·lustrat per Susana López Arce.

Reedició conjunta dels dos poemaris rurals de l’autor, Aldea y Padre, dues obres que orbiten sobre el tema de l’Odissea, on Ítaca és la seua aldea, Los Duques, i els seus pares les estrelles que el guien.

La Estrella 13 sembla el títol d’un còmic de ciència ficció, però no, és una adreça postal on no arriben cartes. És la porta del darrere de la casa familiar del poeta a Los Duques, la de les orenetes. Va néixer a La Estrella 4, però al cap de cinc anys es va mudar una mica més enllà, a La Estrella 13. La d’abans és La Rambla 16. La Estrella 13 dóna a l’escola, al porxo on un dia va estar la primera escola que hi va haver a l’aldea. A casa del poeta no hi havia llibres. El seu primer contacte amb la poesia va ser aquella vida, l’aldea, les frases que deien els seus pares i que apareixen als poemes de l’autor com les llavors dins del fruit.

Diu Juanvi Piqueras:

«Sóc d’aldea i vaig passar la meua infantesa als núvols, a la figuera, al ventre de la balena. Anava a l’escola, però estudiava a la nubersitat. Em passava les hores mortes, que són les hores més vives, estirat a la teulada de la casa paterna, entre el carrer La Rambla i el carrer La Estrella, mirant els núvols.

Tot el que sé, tot el que soc, vaig començar a aprendre-ho allà, dels núvols, de les figueres, de les formigues, dels meus pares. Em tombava a la llomera de la teulada com un gat sense amo i mirava els núvols i els pardals i com anava canviant el color del dia, o el vertigen infinit de mirar les estrelles a la nit».

L’olor del foc

Aquesta terra, aquesta aldea i aquesta casa
són més poesia que qualsevol poema
que jo haja desitjat concebre:
les oliveres, la cabra, la bóta vella,
les eres, les sarments, les garberes,
el gall boig que segueix anunciant
l’alba al migdia, les ametlles,
aquesta olor com a fum de pobresa,
el sol de gener, els gats que acudeixen
al mannà de les mans de la ma mare,
la bicicleta embolicada entre la palla,
els núvols i els llençols estesos,
els codonys penjats, l’aljub,
els càndols, el raïm, l’oli a les orses,
l’albercoquer, els melons,
la rosa congelada, els cabassos
d’espart, les estores, el baleig,
les mans del meu pare fent pleta…

Ací la mort no sorprén ningú.
Tots saben que un dia tornaran a la terra
que són i que mai, ni un sol dia,
han deixat de ser, de veure i de sentir.
Tots han vist morts des de nens.
I saben que la vida no és diferent
de l’olor del foc o de la pluja.

Junts i a més il·lustrats per Susana López Arce, artista i viticultòria de Campo Arcís.